|
Àlvar d'Orriols
BiografiaVa néixer a Barcelona, al número 53 del Passeig de Gràcia (casa de la Marqueza).[1] Provenia d’una família acomodada i benestant barcelonina, fill de notari i net d'advocat, diputat a Corts. Des de nen va cursar els seus estudis al Pensionat dels germans Maristes de Mataró ‒Col·legi Valldemia‒, allà va ser on va aprendre molt bé el francès, llengua que més tard li servirà molt a la seva vida. No va voler seguir la trajectòria professional familiar i molt aviat publica, com a periodista, els primers treballs en revistes i diaris de Barcelona (Actualidad Gráfica, España Teatral i Catalana, entre d’altres). I, alhora, de ben jove, ja va debutar en el teatre, en què va obtenir molts èxits i un reconegut prestigi. Quan tenia només vint-i-cinc anys va començar la seva carrera al teatre, l'any 1919, al Teatre Fuencarral, de Madrid, amb l'estrena de La Daga, una traducció en vers, al castellà, de la famosa obra de Frederic Soler «Pitarra», Lo ferrer de tall.[2] Més tard va convertir aquesta obra en drama líric, en col·laboració amb l'escriptor i filòsof Francesc Pujols, amb música del mestre Enric Morera, estrenada al Teatre Victòria, de Barcelona. Totes dues obres van aconseguir un veritable èxit. Componia, tocava molt bé el violí i també el piano, però, sobretot, ell se sentia poeta. Diaris i revistes van publicar versos seus. Molt aviat va publicar el seu llibre de poesies Nervio (1921), gràcies als editors de Barcelona, Ortega Hermanos y Castillón. El 1922 es va casar amb Manuela Colorado, que era madrilenya, així que van viure a Madrid. Van tenir dos fills, Álvaro i Mercedes. La premsa de l’època ‒ABC, Blanco y Negro, La Publicidad, La Vanguardia…‒ sempre va destacar Àlvar d’Orriols com l’impulsor del teatre popular i de masses i com un creatiu incansable. Era un home capaç d’escriure, recitar i actuar quan faltava un actor, i tocar el violí com ningú.[3] El seu prestigi i celebritat, sobretot als anys trenta del segle passat, li va suposar un gran reconeixement popular que va fer que, en diverses ocasions, el públic que assistia al teatre a veure les seves obres –que componia i dirigia–, l’enlairés i el portés a les espatlles per donar-li un volta a l’edifici del teatre on es representava la funció de forma semblant amb el que es feia amb els grans toreros d’aquella època. Així va passar amb l'estrena a Madrid de Rosas de Sangre (2 de maig de 1931), el que li va valer ser victorejat i conduït a coll des de les portes del teatre fins a la Puerta del Sol. Amb la seva família, el 23 de gener de 1939, al final de la Guerra Civil Espanyola, emprèn un llarg camí cap a l’exili fins a Baiona, al País Basc Nord (Estat francès), on va viure fins a la seva mort i on va continuar escrivint, en castellà i en català. Cal ressaltar la traducció al català de Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand;[4] i de Yerma i La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, i dues obres originals: L’hostal del mar i La guerra sens homes, entre moltes altres com, per exemple, alguns poemes de Rubén Darío. En el llibre Les Fogueres del Pertús. Diari de l’evacuació de Catalunya va explicar magistralment el seu èxode dramàtic. El llibre, que, a més, està il·lustrat per nombrosos dibuixos fets per Orriols mateix, és un diari en què s’expliquen anècdotes, vivències, sentiments, emocions… que situen el lector dins d’un malaurat episodi de la nostra història en el qual amb reflexions, diàlegs, narracions… es fa una crònica ‒escrita i il·lustrada‒ d’un llarg i tortuós camí: l’exili. El nom del llibre ve donat perquè, segons Orriols, els exiliats, quan ja entraven a França, i concretament al Pertús, a la nit encenien fogueres per tal d’escalfar-se. De lluny, s’observava un reguitzell de fogueres a l’alçada, precisament, del Pertús.[5][6] La seva filosofia de vida i sensibilitat social el va fer un gran defensor de la justícia, la llibertat i dels valors democràtics i republicans, i això va fer que s’exiliés a França acabada la Guerra Civil. Així, a principis de l’any 1939, amb la seva família, va emprendre el tortuós camí de l’exili: Barcelona, Hostalric, Girona, Figueres, la Jonquera, el Pertús, Perpinyà, Baiona… El 10 d’octubre de 1947 escriu el poema President Companys. In memoriam, en català, per a una publicació francesa, que fou un homenatge al president Lluís Companys, una crítica a l’Estat espanyol franquista i un record per la seva Catalunya natal. Va morir l’any 1976, a l’edat de vuitanta-dos anys, sense poder veure reflectida la seva voluntat de retornar de nou al seu país en democràcia i quan estava traduint una obra seva al català, La cançó del corsari. També era un hàbil esperantista, va traduir les obres de diversos escriptors a aquesta llengua i en va ser delegat pel Departament dels Pirineus Atlàntics. Allò el va ocupar molt de temps en les hores amargues del desterrament, ja que es cartejava amb intel·lectuals com ell, i aquest intercanvi li permetia evadir-se una mica de la monotonia en què havia esdevingut la seva vida. Va traduir a aquest idioma el Romancero Gitano de García Lorca. A més de l’esperanto, parlava set idiomes més: català, castellà, francès, italià, anglès, alemany i llatí. Relacions il·lustresSempre va ser una persona molt afable, amb un caràcter molt obert, per la qual cosa va tenir molts amics i coneguts. Podem destacar: Enrique Rambal, els germans Quintero, Manuel i Antonio Machado, Rafael Alberti, Amadeu Vives, Federico García Lorca, Salvador Dalí, Ramón María del Valle-lnclán, Jorge Luis Borges, José Ortega y Gasset, Jacinto Benavente, etc. Una gran amistat el va unir sempre a Enrique Reoyo, amb qui va repartir molts aplaudiments. Però els seus grans amics, els que van compartir junts la seva joventut i els seus somnis d'artista, van ser Jacinto Guerrero i Benito Perojo. Mai no va oblidar els consells de Pompeyo Gener, gran amic, que sempre el va encoratjar i s'emocionava quan li llegia els primers versos. La seva obra
Exili
Traduccions
Referències
Enllaços externs |
||||||||||||||
