|
Amalia Domingo Soler
Amalia Domingo Soler (Sevilla, 10 de novembre de 1835-Barcelona, 29 d'abril de 1909[1]) fou una escriptora, espiritista i feminista vinculada a Sevilla, Madrid i Barcelona.[2] VidaEl pare d'Amalia va morir poc abans que ella nasqués i vuit dies després del seu naixement va quedar cega, fet que va provocar que Amalia tingués un fort vincle amb la seva mare.[3] Amb constància la seva mare li va ensenyar a llegir als dos anys i, tot i que no va poder anar gairebé a escola, als 10 anys va escriure el seu primer poema,[3] i als 18 publicà les primeres poesies.[2] La mort de la mare va arribar quan Amalia tenia 25 anys. Aquest fet la va trasbalsar terriblement, ja que mare i filla gairebé no es relacionaven amb ningú més[3] i perdé la memòria durant tres mesos. A més, la seva situació econòmica empitjorà molt perquè el treball de la mare les mantenia a totes dues.[2] De Sevilla Amalia es trasllada a Madrid, on treballa de cosidora i a les nits escriu, però la seva ceguesa empitjora i aviat es queda sense ingressos, i arriba a haver de recórrer a la beneficència. S'acosta a la religió visitant tant esglésies catòliques com protestants i en una d'aquestes últimes fa una amiga que li aconsella anar a visitar un tal doctor Joaquín Hysern, metge homeòpata particularment reeixit en els temes de ceguesa, però que no li va donar gaires esperances en el seu cas.[3] L'espiritismeCap al 1872 va descobrir l'espiritisme i la seva vida va canviar radicalment. Va enviar un poema a les revistes espiritistes El Criterio i La Revelación i, tot i que amb la primera revista no va tenir sort, a la segona li van publicar el poema en el número 27 de 1873 i li van oferir col·laborar-hi habitualment amb els seus escrits.[3] Comença a col·laborar en la Revista de Estudios Psicológicos de Barcelona, i el 20 de juny de 1876 decideix traslladar-se a la ciutat comtal[3] amb la idea de guanyar-se millor la vida. Va conèixer diferents mèdiums, que li porten notícies de sa mare. Feu amistat amb l'editor espiritista Juan Torrents, que li proposa fundar i dirigir una revista espiritista dirigida a les dones: La Luz del Porvenir (1878 a 1899).[2][4] Com a espiritista forma part d'algunes lògies maçòniques que practiquen espiritisme, com les que formen part del "Gran Oriente Espiritista" fundat el 1891.[2] El feminismeEl 1888 juntament amb Rosario de Acuña, van signar un manifest adreçat a les dones del segle xix en què exigien el dret a un treball digne, l'accés a l'educació més completa i l'elecció del propi destí. També va posar en marxa la primera escola laica i gratuïta per obreres sense recursos[3] amb Ángeles López de Ayala i juntes amb Teresa Claramunt i Creus van fundar el mateix any 1891 el que es pot considerar el primer nucli feminista de l'estat, la Sociedad Autónoma de Mujeres,[3] sent substituïda posteriorment per la Sociedad Progresiva Femenina (1898).[2] Un dels projectes més destacats va ser la posada en marxa, per primera vegada, de cases d'acollida per dones sense recursos, on hi havia, entre d'altres, prostitutes, donant-lis un lloc segur i higiènic on viure i permetent-les formar-se per aconseguir feines dignes.[3] Cap al 1891, any en què comença a escriure les seves memòries, Amàlia va calcular que ja havia escrit més de 1.286 articles en diaris nacionals i internacionals com els abans esmentats, El Criterio, La Revelación i Revista de Estudios Psicológicos i d'altres com, La Idea de Dios, El Espiritismo o La Gaceta de Cataluña, entre d'altres.[3] Últims anysVa morir d'una broncopneumònia als 74 anys al carrer del Canó de la vila de Gràcia de Barcelona, el seu barri adoptiu[3] (va desencarnar-se, com diuen els espiritistes), deixant la seva autobiografia sense acabar.[2] Al seu enterrament es va aplegar una munió de gent i va tenir lloc al cementiri de Montjuïc,[5] en el nínxol 35 de la via de Sant Carles propietat de Severo Portas Reyes i que l'any 1989 va ser comprat per Ricardo Palacios Cardona[6] per evitar que fos a parar a l'ossera.[3] Referències
Bibliografia
|
||||||||||||||||||||||||||||
