Grec koiné

Grec koiné

Tipus	llengua sacra, llengua històrica i dialecte
Dialecte de	grec antic
Blau fosc: Regions on probablement els grecoparlants eren majoritaris (diferents varietats).Blau clar: Regions altament hel·lenitzades.
Classificació lingüística
llengua humana llengües indoeuropees llengües hel·lèniques grec protogrec grec arcaic grec antic meridional grec jònic-àtic
Codis
Glottolog	koin1234
Linguist List	grc-koi

El grec koiné (Κοινὴ[comú] Ἑλληνική[grec] o bé ἡ κοινὴ[el comú] διάλεκτος[dialecte]) és la forma popular de grec antic que va emergir en l'antiguitat postclàssica (aproximadament del 300 aC al 300 dC), i marca el tercer període de la història de la llengua grega. Altres noms que rep són grec alexandrí, grec hel·lenístic, grec comú o grec del Nou Testament.

El grec koiné no és només important per a la història dels grecs per ser el primer dialecte comú i l'avantpassat del grec demòtic. També és significant pel seu impacte en la civilització dita occidental com a llengua franca de la Mediterrània. El koiné va ser la llengua original del Nou Testament i el mitjà d'ensenyament i transmissió del cristianisme.

El koiné va ser extraoficialment una primera o segona llengua en l'Imperi Romà.

El grec koiné va sorgir com a llengua comuna entre els exèrcits d'Alexandre Magne. A mesura que els estats grecs sota el lideratge del Regne de Macedònia van conquerir i colonitzar el món conegut, el seu nou dialecte es va acabar parlant des d'Egipte fins a tocar l'Índia. Tot i que els elements del koiné van formar-se durant l'era clàssica tardana, les cultures sota domini hel·lènic també van influenciar al seu torn la llengua en el període postclàssica, a partir de la mort d'Alexandre (323 aC). El pas cap al següent període, el del grec medieval, comença a partir de la fundació de Constantinoble per Constantí I el Gran, el 330. Així, el període postclàssic de la llengua grega abasta la creació i l'evolució del grec koiné durant tota l'era hel·lenística i la romana de la història de Grècia fins al començament de l'edat mitjana.

Koiné (del grec Κοινή, 'comú') és un terme que ja els intel·lectuals antics havien usat per a anomenar altres varietats de la llengua grega. Escoles com la d'Apol·loni el Díscoli d'Heli Herodiàvan usar el mot koiné per a referir-se al protogrec, mentre que d'altres l'usaven per a referir-se a qualsevol forma vernacular del grec que fos diferent de la llengua literària. Quan el koiné va esdevenir gradualment llengua literària, al seu torn, alguns en distingien dues formes: l'hel·lènic ('grec', forma literària postclàssica) i el koiné ('comú', llengua parlada popular). D'altres van optar per referir-se amb koiné al dialecte d'Alexandria, un terme usat sovint per alguns classicistes moderns.

Les arrels lingüístiques del koiné són incertes des de temps antics. Durant l'època hel·lenística la majoria d'intel·lectuals pensaven que el koiné era el resultat de la barreja dels quatre dialectes principals del grec antic ("ἡ[la] ἐκ[de] τῶν[els] τεττάρων[quatre] συνεστῶσα[composició]"). El lingüista austríac P. Kretschmer va donar suport a aquesta teoria a començaments del segle xix en el seu llibre Die Entstehung der Koine ('El naixement del koiné', 1901), mentre que l'intel·lectual alemany Wilamowitz i el lingüista francès Antoine Meillet, tot basant-se en els molts elements jònics del koiné —com ara σσ en comptes de ττ (θάλασσα, θάλαττα) i ρσ en comptes de ρρ (ἀρσενικός, ἀρρενικός)— van considerar-lo una forma simplificada del jònic.

La teoria acceptada amplament avui és la que va donar el lingüista grec G. N. Hatzidakis, que va demostrar que, malgrat la mencionada "composició dels quatre", el "nucli estable" del koiné és l'àtic. En altres paraules, el grec koiné es pot considerar com a àtic amb una barreja d'altres elements, especialment del jònic, però també d'altres dialectes. El pes específic dels elements lingüístics "no àtics" del koiné pot variar depenent de la regió del món hel·lenístic on es parlés. En aquest respecte, les varietats de koiné parlades a les colònies jòniques de l'Àsia Menor i Xipre tindrien més característiques jòniques que no pas d'altres. Per altra banda, el koiné literari de l'època hel·lenística s'assembla tant a l'àtic que a vegades se'l coneix com a àtic comú.

Els primers intel·lectuals que van estudiar el koiné -tant en temps moderns com alexandrins- eren classicistes que havien tingut com a model la llengua àtica literària del període clàssic, i veien malament qualsevol altre tipus de parla hel·lenística. El koiné va ser, doncs, considerat una forma corrupta de grec que no mereixia gaire atenció. La reconsideració de la importància històrica i lingüística del koiné no va començar fins al segle xix, quan intel·lectuals de renom van dur a terme una sèrie d'estudis sobre l'evolució del koiné al llarg dels períodes hel·lenístic i romà. Les fonts usades en aquests estudis van ser moltes i de fiabilitat desigual. Les més significatives són les inscripcions del període postclàssic i els papirs, ja que són texts amb contingut autèntic i que poden ser estudiats directament. Altres fonts significatives són la Septuaginta, la traducció grega de l'Antic Testament; i el Nou Testament. Les ensenyances dels Testaments es dirigien a gent comuna, raó per la qual usen la llengua més popular del moment. També es pot extreure informació dels intel·lectuals aticistes dels períodes hel·lenístic i romà, els quals, a fi de lluitar contra l'evolució de la llengua, publicaven treballs que comparaven el "correcte" àtic i l'"incorrecte" koiné:

Altres fonts es basen en troballes com ara inscripcions en peces de vaixella fetes per pintors populars, errors comesos per aticistes a causa del seu domini imperfecte de l'àtic pur, i fins i tot glossaris grecollatins que han sobreviscut del període romà:

Καλήμερον, ἦλθες; — Bono die, venisti?[Bon dia, vas venir?]

Ἐὰν θέλεις, ἐλθὲ μεθ' ἡμῶν. — Si vis, veni mecum.[Si vols, vine amb mi]

Ποῦ; — Ubi?[On?]

Πρὸς φίλον ἡμέτερον Λεύκιον. — Ad amicum nostrum Lucium.[A casa del nostre amic Luci]

Τί γὰρ ἔχει; — Quid enim habet?[Què li passa?]

Ἀρρωστεῖ. — Aegrotat.[Està malalt]

Finalment, una font d'informació sobre el koiné molt important és el grec modern, amb totes les seves característiques i girs del koiné, que han preservat la major part de detalls lingüístics orals de l'antiga llengua que la tradició escrita havia perdut. Per exemple, els dialectes pòntic i capadoci conserven l'antiga pronunciació de η com a ε (νύφε, συνέλικος, τίμεσον, πεγάδι, etc.), mentre que el tsacònic conserva la α llarga en comptes de η (ἁμέρα, ἀστραπά, λίμνα, χοά, etc.) i altres característiques del laconi. Alguns girs de la part meridional de les regions grecoparlants (Dodecanès, Xipre, etc.) conserven la pronunciació de les consonants similars geminades (ἄλ-λος, Ἑλ-λάδα, θάλασ-σα), mentre que d'altres pronuncien υ com a ου en moltes paraules o conserven formes dobles antigues (κρόμμυον — κρεμ-μυον, ράξ — ρώξ, etc.). Fenòmens lingüístics com els esmentats impliquen que aquestes característiques es van conservar també en el koiné, que al seu torn tenia incomptables variacions dins el món grecoparlant.

L'estudi de totes les fonts dels sis segles que per conveni comprèn el koiné posa de manifest canvis lingüístics respecte al grec antic pel que fa a fonologia, morfologia, sintaxi, vocabulari i altres elements de la llengua parlada. La major part de les formes noves van començar com a rares i gradualment es van anar fent més freqüents fins que es van consolidar. Arran dels canvis que van tenir lloc en l'evolució del koiné, la llengua grega va acabar semblant-se tant als seus successors medieval i modern que gairebé tots els trets del grec modern es poden traçar fins als texts supervivents del koiné. Com molts dels canvis que van tenir lloc entre el grec antic i el modern es van introduir en el koiné, aquest és avui dia en bona part intel·ligible pels parlants de grec modern.

El koiné representa un període de transició fonològica. Al principi del període era virtualment idèntic al grec antic, i al final tenia molt més en comú amb la fonologia del grec modern.

Els tres canvis més significatius durant aquest període van ser la pèrdua de la distinció de les vocals per longitud, la substitució del sistema d'accents tonals per un d'accents prosòdics i la monoftongació de la major parts de diftongs.

Alguns trets que resumeixen l'evolució fonològica:

• L'antiga distinció entra vocals llargues i curtes es perd gradualment. A partir del segle ii aC, totes les vocals eren ja isocròniques.
• A partir del segle ii aC, la manera d'accentuar les paraules va canviar del to a la intensitat: les síl·labes accentuades deixen de pronunciar-se amb un altre to musical sinó més fortes.
• L'esperit aspre (aspiració), que ja s'havia perdut (per psilosi) en els dialectes jònics de l'Àsia Menor i en l'eòlic de Lesbos, va deixar de pronunciar-se i escriure's en els texts populars.
• Els diftongs llargs, que antigament s'havien escrit amb una iota subscrita a una vocal llarga, van deixar de pronunciar-se i escriure's en els texts populars.
• Els diftongs αι, ει i οι esdevenen vocals simples.
  • αι, que ja havia estat convertit en una ε llarga escrita com a η pels beocians des del segle iv aC (πῆς, χῆρε, μέμφομη, va passar a ε llarga en koiné i curta després.
  • ει, que ja s'havia fusionat amb ι al segle v aC en regions com ara Argos o al IV aC a Corint (ΛΕΓΙΣ), va adoptar aquesta pronunciació també en koiné.
  • οι es va començar a pronunciar [y] fins al segle x.
• υι passa a pronunciar-se [yj] i, per tant, va ser tractat com a dues vocals consecutives (com si fos υϊ).
• ου ja havia adquirit la pronunciació [u] des del segle vi aC i així es va mantenir fins als temps moderns.
• αυ, ευ van passar a [aβ], [eβ] i van acabar pronunciant-se [av], [ev]. Abans de les consonants sordes θ, κ, ξ, π, σ, τ, φ, χ, ψ van ser parcialment assimilats a [af], [ef].
• Les vocals simples van conservar les seves pronunciacions antigues; excepte η pronunciada com a ι, i υ, que va mantenir la seva pronunciació [y] només fins al segle X i va acabar pronunciant-se també com a ι.
• Aquests canvis en la fonologia van provocar errors ortogràfics freqüents entre υ i οι, i el so ι va proliferar (iotacisme).
• Les consonants van conservar les seves pronunciacions antigues en gran part, excepte β, γ, δ, φ, θ, χ, ζ.
  • β, γ, δ, pronunciades originàriament com a [b], [g], [d], van adquirir les pronunciacions [v], [ɣ], [ð] (la primera passant prèviament per [β]) que encara s'usen avui, excepte quan les precedeix una nasal, en el qual cas conserven els seus sons antics (γαμβρός - [mb], άνδρας - [nd], άγγελος - [ŋg]).
  • φ, θ, χ, que inicialment es van pronunciar aspirades (/pʰ/, /tʰ/, /kʰ/) van evolucionar cap a les fricatives [f], [θ], [x] (la primera passant per [ɸ]).
  • ζ inicialment es va pronunciar com a σδ (raó per la qual encara es considera, junt amb ξ i ψ, una consonant doble) i, més endavant, va adquirir la pronunciació [z] pròpia del grec modern.

Amb koiné bíblic ens referim a les varietats del grec koiné usades en la Bíblia cristiana i altres texts afins. Les fonts principals que en tenim són:

• La Septuaginta, una traducció grega del segle iii aC de la bíblia hebrea, que inclou els llibres deuterocanònics, una sèrie de llibres que actualment no formen part del cànon jueu, però que la seva acceptació anterior va fer que s'incloguessin en l'Antic Testament no protestant. La majoria de texts són traduccions, però hi ha alguns fragments compostos originàriament en grec, com per exemple el Llibre de Sirach; i
• El Nou Testament, compost originàriament en grec (tot i que alguns llibres poden haver tingut un substrat hebreo-arameu i contenen algunes influències semítiques).

Hi ha hagut controvèrsia referent a quin és el grau de representativitat del grec bíblic en relació amb el koiné habitual a l'època, i fins a quin punt conté característiques específiques d'un substrat semític (vegeu la teoria de la primacia aramaica). Aquestes podrien haver estat produïdes per la pràctica de traduir bastant literalment des d'originals hebreus o arameus; o bé per la influència del grec regional, no estàndard, parlat pels jueus parlants d'arameu. Algunes de les característiques que es discuteixen al respecte són: l'absència per norma de les partícules μεν i δε, i l'ús de εγενετο per dir "va succeir que". Algunes característiques del grec bíblic que es pensa que originàriament no eren elements estàndards van acabar per fer-se un lloc en la llengua grega.

La taula següent representa la pronunciació del koiné del Nou Testament, derivat en part del dialecte parlat a Judea i Galilea durant el segle i, i similar al que es parlava a Alexandria. S'hi pot observar les diferències de pronunciació respecte al dialecte àtic, més estàndard, del koiné: la fricativa /β/, la fortament aspirada /tʰ/ i la conservació de la distinció entre les quatre vocals frontals /i/, /e/, /i/ i /y/ (que encara és arrodonida), entre d'altres.

En aquest arxiu d'àudio (?·pàg.) es pot sentir la pronunciació en grec koiné de l'epitafi de Seikilos. Es creu que és la composició més antiga del món que es conserva completa amb notació musical (d'entre el 200 i el 100 aC).

L'extracte següent, el començament de l'Evangeli de Joan, està transcrit amb una pronunciació reconstruïda d'una varietat que va ser progressivament més popular al començament de l'era cristiana, amb unes vocals properes a les del grec modern.

ἐν[en] ἀρχῇ[arˈkʰi] ἦν[in] ὁ[o] λόγος[ˈloɣos], καὶ[ke] ὁ[o] λόγος[ˈloɣos] ἦν[im] πρὸς[bros] τὸν[to(n)] θεόν[tʰeˈo(n)], καὶ[ke] θεὸς[tʰeˈos] ἦν[in] ὁ[o] λόγος[ˈloɣos]