|
Mark Taimànov
Mark Ievgènievitx Taimànov (en rus: Марк Евге́ньевич Тайма́нов) (Khàrkiv, llavors Unió Soviètica,[1] actualment Ucraïna, 7 de febrer de 1926 - Sant Petersburg, 28 de novembre de 2016)[2] fou un jugador, escriptor, i teòric dels escacs i també un reputat pianista[3] jueu rus, que va jugar durant la major part de la seva carrera sota bandera soviètica.[4] Durant el període 1946 a 1956 es va mantenir entre els deu millors jugadors del món. Fou Gran Mestre des de 1952, participà dos cops al cicle de candidats pel títol mundial absolut (1953 i 1971), fou Campió de l'URSS (1956), i guanyà dos cops el Campionat del món d'escacs sènior (1993 i 1994).[5][6] Va mantenir un nivell de joc considerable fins al començament dels anys 1990, però la seva força de joc va minvar progressivament fins que es retirà dels escacs de competició devers l'any 2000.
 Aquest article empra la notació algebraica per descriure moviments d'escacs. Resultats destacats en competicióEl 1949, a Riga, fou primer al Campionat d'escacs de Letònia, (tot i que el títol se l'endugué el primer classificat letó, Alexander Koblencs, ja que Taimànov hi participava fora de concurs). Va obtenir el Campionat de la ciutat de Leningrad en cinc ocasions, els anys 1948, 1950, 1952, 1961 i 1973. Campionats d'escacs de la Unió Soviètica De 1948 a 1976, va disputar 23 finals dels Campionats Soviètics de 29 possibles, un rècord absolut només igualat per Iefim Hèl·ler. Només fou absent d'una final sis cops, els anys 1950, 1964/65, 1968/69, 1970, 1972 i 1975[7] Malgrat aquestes nombroses participacions, només acabà primer dos cops ex aequo, i s'emportà el títol un cop després d'un desempat. El 1952 fou primer empatat amb el Campió del món Mikhaïl Botvínnik (+11 -3 =5),[8] però va disputar i perdre el títol contra ell en el desempat (+1 -2 =3),[8] mentre que a la 23a edició del campionat, el 1956, acabà empatat als llocs 1r-3r amb 11½/17 punts (+8 -2 =7)[8] i fou finalment campió en vèncer Iuri Averbakh (=2) i Borís Spasski (+2) en el playoff de desempat.[4] Torneigs interzonals, i cicles de candidatsTaimànov va participar en tres Interzonals. En obtenir la primera posició al campionat de l'URSS de 1952 va poder participar en l'Interzonal de Saltsjöbaden del mateix any, on fou 2n-3r (+7 =13),[8] (el guanyador fou Aleksandr Kótov),[9][10] cosa que el classificà per al Torneig de Candidats de Zuric de 1953, un dels torneigs més forts de la història, que serví per determinar l'aspirant al títol al Campionat del món de 1954, on hi empatà als llocs 8è-9è (+7 -7 =14),[8] (el guanyador fou Vassili Smislov).[11] El 1969, la seva 3a-5a plaça al Campionat de l'URSS el va classificar per a l'interzonal de Palma, de 1970, on hi fou 5è-6è (+8 -3 =12)[8] i es va classificar pels matxs de candidats. El 1971, després que canviés el sistema de joc (s'establiren matxs eliminatoris en lloc d'un torneig), s'hagué d'enfrontar a quarts de final a Vancouver (Canadà) contra Bobby Fischer, qui li va propinar un contundent 6-0.[12] Taimànov és especialment recordat per aquesta derrota,[13] la qual va aplanar el camí de Fischer cap al títol mundial[14] i que va sentar molt malament al govern soviètic de l'època, en el context de la guerra freda, i que va provocar que tingués moltes dificultats a l'URSS, i que veiés reduïts els seus ingressos.[15] A més, en tornar de Vancouver, a la duana li van interceptar dins la maleta un llibre d'Aleksandr Soljenitsin prohibit a l'URSS. Aquesta infracció li va costar una prohibició de participar en els torneigs occidentals. Fou també desposseït del seu títol de Mestre dels Esports de l'URSS, el qual no va recuperar fins al 1991. Al torneig Interzonal de 1973, a Leningrad, la seva modesta 8a-10a plaça (+3 -3 =11)[8] l'eliminà de la cursa pel títol mundial.[16] Competicions internacionals per equipsParticipació en olimpíades d'escacsCuriosament, en Taimànov només va ser seleccionat un sol cop per a representar l'URSS a les Olimpíades d'escacs: fou a l'edició de Moscou 1956, guanyada per l'equip soviètic, i on en Taimànov hi puntuà (+6 =5)[8] i fou medalla de bronze individual.[17]
Campionat d'Europa per equipsTaimànov va participar, representant l'URSS, en quatre Campionats d'Europa per equips, els quatre primers que es van celebrar, entre els anys 1957 i 1970 (amb un total de 21 punts de 28 partides, un 75%). En aquests campionats, hi va assolir la increïble marca de vuit medalles d'or (totes les possibles): quatre per equips, i quatre d'individuals.[19]
Matx URSS - Resta del mónTaimànov va participar també al Matx URSS contra la Resta del món, de Belgrad 1970, al setè tauler de l'URSS, on s'enfrontà a l'alemany Wolfgang Uhlmann a qui guanyà per (+2 -1 =1).[8] Contribució a la teoria dels escacs
Variant Taimànov de la defensa siciliana, posició principal Hi ha diverses variants d'obertura que duen el seu nom, dins la defensa Benoni, o l'Índia de rei. Això no obstant, la seva principal contribució fou la Variant Taimànov de la defensa siciliana (B46): (1.e4 c5 2.Cf3 e6 3.d4 cxd4 4.Cxd4 Cc6 5.Cc3 a6). Existeix una variant Taimànov en quatre diferents obertures d'escacs, en tots els casos anomenada així en honor de Mark Taimànov:
Partides destacadesMark Taimànov - Tigran Petrossian, Torneig de Candidats, Zuric, 1953.
Anatoli Kàrpov - Mark Taimànov, Leningrad, 1977
Obres
Carrera com a músicEn paral·lel a la seva carrera com a jugador d'escacs, en Taimànov va tenir també una brillant carrera com a pianista. És possible que aquesta segona activitat hagi limitat la seva actuació en l'àmbit dels escacs. Tot i que era originari d'Ucraïna, va passar la seva adolescència a Leningrad, on la música, la seva segona passió el va portar al Conservatori. Allà hi va conèixer la seva futura dona, Liubov Bruk, amb la qual va tocar ja des de ben jove obres per a dos pianos. Durant la II Guerra Mundial, davant l'amenaça de la invasió alemanya, el Conservatori de Leningrad va ser evacuat a Taixkent, on els Taimànov van passar la guerra. En els anys 1950 i 1960, el duo que va formar amb la seva dona va donar nombrosos concerts dins el bloc soviètic. Els seus problemes amb les autoritats després del matx perdut contra Bobby Fischer van conduir a la seva separació de Liubov causant així el final del duo, moment a partir del qual En Taimànov continuà fent concerts com a solista. El 1998, Philips va editar gravacions del duo Brouk - Taimanov a la sèrie "Grans Pianistes del segle XX". Notes i referències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mark Taimànov
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
