L'arquebisbat de Bari-Bitonto - Arcidiocesi di Bari-Bitonto(italià); Archidioecesis Barensis-Bituntina(llatí) és un arquebisbatmetropolità de l'Església catòlica que pertany a la regió eclesiàstica de la Pulla. El 2012 sumava amb 745.898 batejats al voltant de 753.987 habitants. Des del 2020 està dirigida per l'arquebisbeGiuseppe Satriano.
A l'arxidiòcesi hi ha presents diversos santuaris, dels quals els més importants, per afluència de pelegrins i tradició històrica, són els de Sant Nicolau a Bari, de la Madonna del Pozzo a Capurso i dels Sants Metges a Bitonto:
Cassano delle Murge, Santuari Santa Maria degli Angeli
Modugno, Santuari Madonna della Grotta
Història
Arxidiòcesi de Bari
La primera notícia històrica fiable sobre la diòcesi de Bari data del segle iv, quan el Bisbe Gervasio va participar en el Concili de Sardica del 342 al 344. El 465 Concordi va ser el seu successor, participant en el sínoderomà: segons Lanzoni, Concordi és l'únic bisbe històricament cert de Bari dels sis primers segles del cristianisme.[1] El 530, amb el bisbe Pietro la diòcesi va ser elevada al rang d'arxidiòcesimetropolitana, subjecta al Patriarcat de Constantinoble.[2]
Del segle viii al xi, l'arxidiòcesi de Bari, sota el govern directe de Constantinoble, va adoptar el ritu bizantí, del qual van quedar traces fins al segle xvi. Juntament amb el ritu bizantí, el calendari litúrgic de l'Església de Bari recordava dels sants d'Orient celebrats segons el calendari romà d'Orient. Finalment, a la catedral de Bari va estar en ús fins al segle xx proclamar l'Evangeli i l'Epístola en llatí i grec.
Al segle ix, arran de la devastació feta en Pulla pel sarraïns, la ciutat de Canosa (Canusium) va ser destruïda i Angelario, bisbe d'aquella ciutat en el 844, es refugià a Bari portant amb si les relíquies dels sants Rufino, Memore i Sabino; aquest últim va esdevenir el sant patró de la diòcesi de Bari. El PapaSergi II va donar a Angelario el títol de bisbe de Bari i Canosa, títol que els arquebisbes de Bari han mantingut fins a la recent reorganització de la diòcesi del 1986.
El 933 el Papa Joan IX va concedir l'ús del pal·li a l'arquebisbe de Bari, i en el curs d'un segle tots els llaços amb Constantinoble es va acabar a favor de Roma.
L'arquebisbe Bisanzio (1025-1035) obtingué del Papa el privilegi de consagrar bisbes de les seus sufragànies. També va començar la construcció de la nova catedral, dedicada a Sant Sabí, que va ser destruïda el 1156 per Guillem el Dolent. Al segle xi se celebraren a Bari 2 sínodes: el primer, el 1064 va ser presidit per Arnoldo, vicari del papa Alexandre II.
En aquests mateixos anys, a Bari va ser arquebisbe Ursone però, preferint la seu de Canosa, havia contrariat a la població. Per tant, quan el 1087 alguns mariners van traslladar a Bari les relíquies de sant Nicolau, les confiaren en custòdia a un monestir benedictí. Només el 1089, amb la mort d'Ursone i l'elecció com a arquebisbe propi l'abat benedictí Elia, va començar la construcció de la basílica de Sant Nicolau, que va ser consagrada el mateix any pel papa Urbà II, un treball encara en progrés. En aquesta ocasió el papa enterrà a la catedral les relíquies de Nicolau de Bari, acabades d'arribar d'Orient.
Uns anys més tard, el 1098, Urbà II va tornar a Bari per celebrar un sínode destinat a un acostament entre l'Església d'Orient i la Seu Apostòlica de Roma. En l'elecció de Bari l'església local havia tingut un pes important, i per la presència de les relíquies de Nicolau va ser el terreny natural per al diàleg entre els cristians d'Orient i Occident. Al sínode van intervenir 183 bisbes, entre ells Anselm d'Aosta, que es va destacar per les posicions adoptades en l'ús de pa amb llevat en l'eucaristia i la processó de l'Esperit Sant (l'anomenada disputa sobre el Filioque). No obstant això, el sínode no va donar els resultats esperats i les distàncies doctrinals van ser exacerbades.
Posteriorment, l'arquebisbe Rainaldo, que va donar impuls a la reconstrucció de la catedral destruïda per Guillem el Dolent, l'arquebisbe Romualdo Grisoni (1280) es va distingir per la restauració i construcció d'esglésies. El 1377 va ser arquebisbe de Bari Bartolomeo Prignano, el futur papa Urbà VI, el qual, d'altra banda, mai va veure la ciutat.
Dos arquebisbes del segle xvii han tingut un paper important en la història de l'arxidiòcesi: Diego Sersale (1638) va reconstruir la catedral assumint ell el cost i va promoure la construcció del palau episcopal i el seminari, mentre que el dominicà Tommaso Maria Ruffo (1684) va morir en olor de la santedat.
La diòcesi de Bito, com la de Bari, d'acord amb la tradició, té un origen que es remunta a l'època de plena conversió de la Pulla. La cronologia episcopal parteix del 515. Encara que hi ha notícies confoses sobre un bisbe anomenat Anderano que viure al voltant del 742 (i probablement pertanyent a l'església de Bisignano), el primer bisbe de Bitonto del que es tenen notícies detallades és Arnolfo en 1087.
El 1151 i el 1172 la seu de Bitonto va ser confirmat com sufragània de l'arxidiòcesi de Bari, respectivament, per Eugeni III i Alexandre III.
El 1703 el capítol de la catedral va proclamar la Immaculada Concepció, patrona de la ciutat i de la diòcesi. El patró del capítol, però, va ser Sant Valentí, el culte del qual va ser introduït a Bitonto pel bisbe Guglielmo da Viterbo al segle xii.
La unió de la diòcesi de Bitonto i Ruvo va durar fins al 1982; el 30 de setembre d'aquest any la Santa Seu va procedir a la designació de dos bisbes distints per a les dues seus. Per a la diòcesi de Bitonto va ser nomenat Andrea Mariano Magrassi, que ja era arquebisbe de Bari: d'aquesta manera Bari i Bitonto es van unir in persona episcopi.
El 30 de setembre de 1986 , amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, en el context més ampli de la revisió de les diòcesis d'Itàlia, les dues seus es van fusionar amb la fórmula de plena unione i la nova circumscripció eclesiàstica assumí el seu actual nom. Alhora, la ciutat i el territori de Santeramo in Colle va ser cedit per la nova arxidiòcesi a diòcesi d'Altamura-Gravina-Acquaviva delle Fonti.
Amb motiu del Congrés Eucarístic Nacional al maig de 2005, l'arxidiòcesi de Bari-Bitonto va ser el destí de la primera visita apostòlica de Benet XVI després de la seva elecció com a Papa.
↑Nomenat entre l'octubre del 1188 i el maig del 1189 (cfr. Norbert Kamp, Doferio (Doferius, Dauferius), Dizionario biografico degli italiani, Istituto dell'Enciclopedia Italiana Treccani). Gams dona com a data el 13 de desembre de 1188.
↑Un episcopus Botontinus anònim va ser nomenat bisbe de Mileto el 22 d'abril de 1252 (cfr. Eubel, vol. I, p. 340).
Francesco Quarto, Gli arcivescovi di Bari Tradizione del “Catalogus Archiepiscoporum Baren et Canusin” nella storia della Chiesa di Bari, Nicolaus Studi Storici, Bari, XIV, 2003, fasc. 2, pp. 107–176.
.jpg)
_-_National_Museum_of_Capodimonte.jpg)
