Els orígens de la diòcesi són incerts. Segons una tradició ben establerta, que es remunta als temps apostòlics, hauria estat fundada per sant Pere, sent el primer a proclamar l'Evangeli a Alife; per a altres autors, però, la creació de la diòcesi va ser en època de Constantí. Certament, en 533 el cristianisme s'havia estès a la regió, com ho testifica el descobriment d'una làpida de tres germans, en la qual ells mateixos es diuen cristians.
Entre els participants en els concilis celebrats a Roma en 499 i en 501 presidits pel Papa Símmac hi ha Claro, el primer bisbe del qual tenim notícies certes. Al segle v es remunta un fragment d'inscripció en la qual s'anomena un altre bisbe, Severo.
El 876, una incursió dels sarraïns va destruir tota la ciutat, incloent l'antiga catedral de Santa Maria, situada dins de la muralla romana (a la cantonada de l'actual Porta Romana i Porta Piedimonte), les ruïnes de les quals eren visibles a les primeres dècades del segle xx.
En el període de la dominació llombarda, la diòcesi d'Alife va romandre sense bisbe. El 26 de maig de 969, el Papa Joan XIII nomenà Landolfo arquebisbe de Benevent, concedint-li el dret a elegir els bisbes sufraganis, entre els quals es va restaurar el títol d'Alfie. El bisbe de la reconstitució és Paulo. En aquest moment va esdevenir seu sufragània de Benevent.
A la cripta de la nova catedral, en diferents inscripcions probablement transferides de l'església anterior, es recorden els noms dels bisbes des del principi del segle xi, amb els noms de llatinitzat de Gosfridus, Vitus (que va viure en 1020) i Arechis, que ocupà el càrrec en el bienni 1059- 1061.
A la segona meitat del segle, la família normandaDrengot Quarrel va conquerir el territori i l'episcopat alifanès van adquirir una importància considerable. El 1131Rainulf II, comte d'Alife, Caiazzo i Sant'Agata de' Goti, va sol·licitar i va obtenir de l'antipapaAnaclet II les relíquies de Sant Sixt I Papa i màrtir, que més tard va esdevenir el sant patró de la ciutat i de la diòcesi. A ell se li dedicà la Catedral, que al llarg dels segles ha sofert nombroses transformacions i reconstruccions i actualment està dedicada a Santa Maria de l'Assumpció.
Els bisbes del segle xii coneguts en la historiografia són Roberto, Pietro, Baldovino i Landolfo.
Altres exemples de bisbes que van sorgir durant l'edat mitjana van ser: Alferio, bisbe electe en 1252 i traslladat el 1254 a Viterbo; i (de la mateixa família) Giovanni De Alferis, gràcies al qual es va salvar el preciós manuscrit Gli arcani historici, l'oncle Niccolò Alunno, gran conseller del rei Ladislao.
En l'època del Renaixement es pot recordar: Sebastiano Pighi, bisbe entre 1546 i 1547, que va ser nomenat cardenal; l'escriptor Antonio Agustín de Saragossa, enviat a Anglaterra com nunci del Papa Juli III per al matrimoni de Felip II d'Espanya amb Maria Tudor i Giacomo Gilberto de Nogueras, capellà de la reina de Bohèmia i de l'arxiduc Ferran, que va ser un dels més actius participants en el Concili de Trento.
En aquest període la ciutat d'Alife va experimentar un període de declivi perquè el bisbe Giacomo Gilbert de Nogueras es va traslladar a Piedimonte d'Alife, residència mantinguda pels seus successors fins a l'actualitat.
El 10 de juny de 1651, el bisbe Pietro Paolo de Medici va fundar el seminari diocesà de Castello d'Alife, gràcies al llegat d'un benefactor generós; més tard, el bisbe Giuseppe de Lazzara el traslladà a la ubicació actual a Piedimonte.
El 6 de juliol de 1852, amb la butlla Compertum nobis del Papa Pius IX, acabà la unió amb Telese, i Gennaro Di Giacomo, ja bisbe de les seus unides, va optar per Alife col·locar la seva seu, igual que els seus predecessors, a Piedimonte.
Segons una antiga llegenda popular, l'evangelització de la ciutat de Caiazzo va ser obra de l'apòstol Pere o de Sant Prisco, un dels setanta deixebles, que hauria estat el primer bisbe. La llegenda es connectaria al viatge que va fer Sant Pere des de Nàpols per arribar a Roma i es recolza en les ruïnes d'un antic temple subterrani trobat a l'església parroquial del segle xviii de Sant Pietro del Franco. Segons altres tradicions, el primer bisbe caiatí es remunta a l'any 70 i va ser un tal Arrigo o Argizio Seniore.
El primer bisbe històricament documentat és Orso, esmentat el 966. El bisbe més representatiu d'aquest període medieval és sant Stefano Minicillo que des 979 va ser bisbe durant 44 anys. Establerta la seu metropolitana de Càpua el 966, l'arquebisbe Giovanni va delinear els límits de la diòcesi de Caiazzo i eligí Orso com a bisbe. A la seva mort, l'arquebisbe Gilberto i el príncep de Càpua Pandolfo Testadiferro elegiren per aquesta seu Stefano Minicillo, antic rector de l'església de SS Salvatore Maggiore a Càpua, nascut el 935 en Macerata Campània; el mateix arquebisbe metropolità el va consagrar bisbe. L'1 de novembre de 979, amb un acte públic i solemne, l'arquebisbe metropolità Gilberto va tornar a confirmar els límits de la diòcesi de Caiazzo, va confiar el bisbe electe i consagrà Stefano, que va donar instruccions especials sobre la seva missió episcopal en aquesta terra. La butlla de l'1 de novembre va ser un veritable acte d'establiment oficial, pel Metropolità de Càapua, de la diòcesi de Caiazzo per apostolicam istitutionem suo archepiscopatui subiecta.[1] També cal esmentar Sant Ferran d'Aragó, d'origen aragonès, que va ser bisbe de 1070 a 1082. Altres bisbes que destaquen entre els segles xiii i xiv són Almondo, Nicola i Andrea, dels quals es conserven a l'arxiu episcopal moltes actes i butlles.
En aquest moment la majoria dels bisbes pertanyien a famílies nobles caiatines. Cal recordar Fabio Frangipane Mirto presentat per Sant Carles Borromeo, que va ser secretari del Concili de Trento i va fundar el seminari diocesà i després, per les seves habilitats diplomàtiques, va ser nomenat d'Arquebisbe titular de Nazareth.
Fins i tot Ottavio Frangipane Mirto després de ser bisbe de Caiazzo va fer una discreta carrera, abat de Sant Benet de Càpua, més tard va ser nomenat pel Papa Sixt V governador de Bolonya, després nunci apostòlic a Colònia i, finalment, l'arquebisbe de Tàrent.
Durant el segle xvii, cal recordar el bisbe Filippo Benedetto tant per les seves habilitats com a pastor com per haver construït en el seu propi cost les muralles de la ciutat.
La diòcesi de Caiazzo va ser suprimida pel Papa Pius VII, en aplicació del concordat entre el Regne de les Dues Sicílies i la Santa Seu, amb la butlla De utiliori del 27 de juny de 1818 i el seu territori va ser annexat a la diòcesi de Caserta. L'arquebisbe de Càapua, Francesco Serra-Cassano, va tractar de restaurar l'antiga seu; a l'agost de 1831, de fet, els fidels de Caiazzo va recórrer al rei de NàpolsFerran II per a la restauració de la seva diòcesi suprimida. El sobirà va considerar just contactar amb l'Arquebisbe Metropolità de Càpua, l'únic competent per resoldre la delicada qüestió. Francesco Serra-Cassano, després d'un mes de la seva creació com a cardenal, es va prendre molt seriosament el tema i amb molta determinació ho tractà amb la Seu Apostòlica durant divuit anys. El Cardenal va tenir èxit: el 16 de gener de 1850, amb la butlla Si semper optandum, el Papa Pius IX va restaurar la diòcesi de Caiazzo, declarant-la sufragània de la seu metropolitana de Càapua. Amb el mateix esperit, el Papa Pius IX va nomenar administrador apostòlic de la diòcesi de Caiazzo el Metropolità de CàpuaFrancesco Serra-Cassano; aquesta última es va comprometre a pagar al bisbe de Caserta una pensió anual de 3.000 ducats. Canònicament restaurat a la diòcesi el 16 de desembre de 1849, el cardenal va prendre possessió canònica com a administrador apostòlic el 13 de gener de 1850.[2] La diòcesi de Caiazzo va tornar a ser suffragaria de l'arxidiòcesi de Càpua i el 15 de març de 1852 es va transferir a Gabriele Gizzi, ja bisbe de Crotone i originari de Curti, que va ser consagrat bisbe pel cardenal Serra di Cassano a la catedral de Càpua el 24 de juny de 1849.
En els últims temps la figura Nicola Maria Di Girolamo, bisbe des 1922 al 1963, va tenir un gran impacte en la diòcesi de Caiazzo, el seu episcopat cobrí el difícil període de la Segona Guerra Mundial; va fer celebrar dos sínodes i dos Congressos Eucarístics, l'últim d'ells el 1935 coincidint amb el mil·lenari del naixement de Sant Esteve. Abans de morir Di Girolamo també va participar en les primeres sessions del Concili Vaticà II. Després de la seva mort el 1963 la diòcesi va ser novament confiada a l'arquebisbe metropolità de Càapua, Tommaso Leonetti; posteriorment, el 30 de setembre de 1986 va ser unida aeque principaliter a la d'Alife, formant amb aquest, l'actual seu d'Alife-Caiazzo.
Diocesi d'Alife-Caiazzo
Entre els anys seixanta i setanta del segle xx, les dues diòcesis van romandre vacants, fins al 8 d'abril de 1978, quan Angelo Campagna va ser nomenat bisbe d'ambdues seus, que van quedar per tant unides in persona episcopi.
El 30 de setembre de 1986, en virtut del decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, les dues seus d'Alife i Caiazzo es van unir amb la fórmula de plena unione i la nova circumscripció eclesiàstica va prendre el seu nom actual.
A finals del 2012, la diòcesi tenia 69.572 batejats sobre una població de 70.000 persones, equivalent al 99,6% del total.
any
població
sacerdots
diaques
religiosos
parroquies
batejats
total
%
total
clergat secular
clergat regular
batejats por sacerdot
homes
dones
diòcesi d'Alife
1959
36.247
36.257
100,0
47
35
12
771
17
97
20
1970
36.596
36.670
99,8
37
33
4
989
4
19
1980
46.810
46.880
99,9
39
25
14
1.200
23
86
20
diòcesi de Caiazzo
19590
35.000
35.000
100,0
40
37
3
875
4
40
36
1959
31.500
31.500
100,0
43
40
3
732
3
36
35
1970
35.595
35.620
99,9
70
37
3
889
3
40
36
1980
35.900
37.400
96,0
32
28
4
1.121
4
12
36
diòcesi d'Alife-Caiazzo
1987
63.200
65.000
97,2
61
43
18
1.036
19
90
56
1999
68.500
70.000
97,9
68
48
20
1.007
20
60
44
2000
68.500
70.000
97,9
68
48
20
1.007
20
54
43
2001
68.500
70.000
97,9
62
52
10
1.104
1
10
48
44
2002
67.500
69.000
97,8
60
53
7
1.125
2
7
48
44
2003
68.500
69.000
99,3
63
56
7
1.087
1
7
48
44
2004
67.600
69.000
98,0
61
51
10
1.108
1
11
48
44
2006
70.200
70.500
99,6
57
48
9
1.231
4
25
46
44
2012
69.572
70.000
99,4
56
47
9
1.242
6
16
28
44
Notes
↑Michele Monaco, Sanctuarium Capuanum, ed Ottavio Beltrano, Napoli 1630, 571-572.
↑Felice Provvisto, Il Cardinale Francesco Serra di Cassano ed una sua lettera in difesa della Chiesa di Capua, in Studi in onore di Mons. Luigi Diligenza, a cura di Antonio Ianniello, ed Fabozzi, Aversa 1989, 231-234.
↑Giacomo de Luciis di Sutri (Sutri ? - Caiazzo 1494 o el 5 de desembre de 1506), doctor en dret canònic i civil, és citat per alguns autors, com Tiraboschi, amb el nom de Jacopo Lucio, per altres com Jacopo o Giacomo Luzi o de Lutiis (en llatíJacobus de Luciis, Jacobus de Lutiis, Jacobus de Luziis). Fou nomenat bisbe de Caiazzo el 16 de juny de 1480. La data de la nomenament episcopal és publicada a l'edició revisada d'Enrico Celani del Liber Notarum (Cfr. a cura di Enrico Celani, Johann Burchard, Liber notarum, ab anno MCCCCLXXXIII usque ad annum MDVI, Casa editrice S. Lapi, Città di Castello 1913, Volume 1, pag. 443). Les fonts donen dues dates distinctes per a la mort: el 1494 i el 5 de desembre de 1506 (Cfr. Aa.Vv., La diocesi di Caiazzo: storia in età tardo medievale e moderna, arte,. Cronotassi vescovile e bibliografia di riferimentoPDF[Enllaç no actiu]. A més el 23 d'octubre de 1503 és present a Roma, com senyala Garampi i confirma Eubel).
