|
Casa de la Caritat de Barcelona
La Casa de la Caritat és un conjunt d'edificis siutats als carrers de Valldonzella i de Montalegre del Raval de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1] Actualment alberga un complex cultural format per diverses institucions, com ara el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, al Pati de les Dones, i el Centre d'Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona, al Pati Manning, i la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. La Mateixa Casa té 2 Gegants del Corpus exposats per la Mercè al Pati Manning i sinó a la Casa dels Entremesos i els del Carnestoltes exposats permanentment al Palau de la Virreina. HistòriaEl 1362, les monges de l'orde de Sant Agustí, que s'havien instal·lat a la Conreria el 1265, es traslladaren a la confluència dels actuals carrers de Montalegre i de Valldonzella.[1] L'any 1593, seguint les directrius del Concili de Trento, el papa Climent VIII va suprimir aquesta comunitat per tal d'erigir el Seminari Conciliar de Montalegre o Col·legi Tridentí, que obriria les seves portes el 1598. Entre 1736 i 1749, l'edifici fou totalment reedificat al voltant d'una església i un claustre, conegut com a Pati Manning en honor de Robert Manning, un dels benefactors.[2] Arran de l'expulsió dels jesuïtes d'Espanya per Carles III el 1767, el Col·legi de Betlem de la Rambla va quedar uns anys abandonat, i després es va fer servir amb finalitats militars, fins que el governador civil va ordenar que es destinés a crear una institució correccional, i el 1772 s'hi traslladà el seminari. Aleshores, l'edifici passà a mans públiques com a seu d'un hospici depenent de la veïna Casa de la Misericòrdia, que havia quedat petita i hi va traslladar la seva població masculina.[1] _-_1.jpg) El 1802, el rei Carles IV aprovà la independència d'aquest establiment masculí, erigint-se en una nova institució anomenada Reial Casa de Caritat, que començà les seves tasques assistencials i de beneficència a partir de 1803 per a poder hostatjar captaires, fatus, decrèpits, vagabunds, anormals, etc. d'altres indrets del país i, fins i tot, de l'estranger. Entre 1804 i 1832 es procedí a la primera ampliació del conjunt, d'autor desconegut, que avui conforma la gran façana del carrer de Montalegre.[1] El 1829 hi varen entrar a treballar les Carmelites de la Caritat en qualitat de personal d'atenció als acollits, fins al 1880, quan varen esser substituïdes per les Filles de la Caritat, arribades un any abans.[3] Amb la promulgació de la Llei de Beneficència Pública (1852), la Reial Casa de Caritat fou traspassada a la Diputació de Barcelona, passant llavors a conèixer-se com a Casa Provincial de Caritat.[1] El 1855, el mestre d'obres Narcís Nuet va projectar l'edifici d'impedides i distingides,[4] una interessant construcció al carrer d'en Ferlandina, avui desapareguda. Durant la dècada del 1860, hi intervingué l'arquitecte Josep Oriol Mestres, completant obres ja endegades i redactant un nou projecte ordenador que mai es dugué a terme.[1] A partir de llavors, la institució només acolliria població provinent de la demarcació de Barcelona per tal de solucionar els problemes de saturació de les seves instal·lacions. A més, se n'aconseguí millorar l'organització, establint una redistribució racional dels asilats en funció de les seves edats i característiques especials: pàrvuls i quatre seccions diferents per als infants, departament de malalts mentals, de malalts crònics i invàlids, de malalts contagiosos, infermeries, sala d'operacions, farmàcia, etc. També es van millorar el règim d'alimentació i les normes d'higiene, i es normalitzà l'ensenyament primari per als nens.[1] Al llarg del segle xix, acolliria activitats productives d'autoproveïment molt diverses i realitzades pels mateixos asilats, per la qual comptava amb uns tallers que servien tant per a vestir i alimentar els asilats, com per formar els interns més joves, que hi feien d'aprenents per tal de conèixer oficis a desenvolupar un cop abandonaven la institució. S'hi produïen, entre d'altres matèries, galetes, pa, fideus, sèmola, xocolata, cotó, agulles, ceràmica, espelmes, espardenyes, roba, fusteria, ebenisteria i serralleria. Un dels tallers més importants i rendibles va ser l'escola-impremta, que el 1913 obtingué la concessió de l'edició del Butlletí Oficial de la Província i, posteriorment, la Gaseta Municipal, la Revista Jurídica de Catalunya, i els butlletins del Centre Excursionista i de l'Ateneu Barcelonès, com també nombrosos llibres de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de Bones Lletres.[1] Entre 1901 i 1902 s'enderrocà l'església barroca del Pati Manning, que August Font substituí l'any 1912 per una nova església a cavall entre l'historicisme romà d'Orient i el modernisme (vegeu Santa Maria de Montalegre).[1] Simultàniament, l'arquitecte Josep Goday projectà la sala d'actes d'estil modernista al carrer de Valldonzella. Entre 1926 i 1929, el mateix arquitecte s'encarregà de remodelar part del conjunt, donant lloc a l'aparença noucentista actual del Pati Manning i el Pati Vidal o de les Dones.[1] Durant el període de la Generalitat republicana (1932-1936), la Casa de Caritat va dependre exclusivament del govern català i la casa passà a denominar-se Casa d'Assistència President Francesc Macià. Durant aquest període hi hagué l'impremta de la Casa de la Caritat, que imprimí tots els DOGC republicans. Després de la Guerra Civil espanyola, tornà a estar sota la tutela de la Diputació.[1] L'any 1956, la institució fou traslladada al nou recinte de les Llars Mundet a la Vall d'Hebron, quedant els antics edificis en desús.[1] El 1968, el teatre va ser convertit en la seu del Club de Judo Sant Jordi, creat per la Diputació de Barcelona, que va instal·lar-hi un tatami de 600 m² sobre el pati de butaques.[5] L'any 1986, els arquitectes Andreu Bosch, Josep Maria Botey i Lluís Cuspinera restauraren l'antic recinte del Seminari (avui conegut com a Pati Manning) per a instal·lar-hi el Centre de d'Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona.[1] L'any 1989, en el marc del projecte Del Liceu al Seminari, incorporat al PERI del Raval, el consorci format per l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació aprovà la instal·lació del nou Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana (amb la col·laboració de Ricard Mercadé)[6] foren els encarregats del projecte, que comportà la desaparició dels cossos de la banda meridional als carrers de Montalegre i d'en Ferlandina, on es va construir el MACBA. Les obres començaren el 1991 i s'acabaren el 1993, encara que el CCCB no obriria les seves portes fins al 25 de febrer de 1994. La intervenció combinà la rehabilitació dels exteriors que restaren dempeus amb la creació d'espais nous, i va ser guardonada, l'any 1993, amb els premis d'arquitectura FAD i Ciutat de Barcelona.[1] El 2010, els arquitectes Elias Torres i Martínez Lapeña van rehabilitar l'antic teatre.[1] Descripció
Referències
Vegeu també
Bibliografia
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa de la Caritat de Barcelona
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
