El Seminari Conciliar de Barcelona és una institució destinada a la formació de sacerdots, fundada per Joan Dimas Lloris, arquebisbe de Barcelona, el 19 de novembre de l'any 1593.[1][2][3]
El 7 d'abril del 1772[12] va ser traslladat a l'antic Col·legi de Cordelles, al costat de l'Església de Betlem, a la Rambla, fins a la Revolució del 1868,[13] quan fou confiscat per la Junta Revolucionària i s'hi instal·là un institut de Batxillerat. Després d'uns quants intents de cohabitació infructuosos, el 1877 es va prendre la decisió de traslladar el Seminari a una seu provisional, la Casa Magarola del carrer dels Tallers núm. 22, sent efectiva la decisió l'agost de 1878,[14] i on va romandre fins al febrer del 1882,[15] en què els seminaristes començaren a viure al nou edifici del carrer de la Diputació, malgrat que instal·lacions bàsiques com per exemple l'església (que no es va cobrir fins al 1885) encara no s'havien acabat.[16] La inauguració oficial es produí el 4 de desembre del 1904.[1] Entre 1905 i 1961 la direcció del Seminari va anar a càrrec dels Sacerdots Operaris.[17]
Durant la Setmana Tràgica (1909), el Seminari fou assaltat i incendiat parcialment. Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), l'edifici fou saquejat,[18] i el rector José María Peris Polo, així com diversos professors i seminaristes, sofriren el martiri.[1] El 6 de juny del 1969, set sacerdots catalans: Esquirol, Sánchez, Fornáriz, Vilaró, Calders, Boronat i un caputxí van iniciar una vaga de fam a l'infermeria del Seminari, en suport a l'acció dels sacerdots bascos que van iniciar una vaga de fam el 30 de maig a les oficines del bisbat de Bilbao, i van fer públic el document El sentit d'un gest.[19]
A partir del 1970, els seminaristes anaren a viure a residències de diferents indrets de Barcelona, quedant només les institucions acadèmiques a l'edifici del carrer de la Diputació. El 1999, s'hi instal·laren de nou la comunitat de seminaristes i professors, distribuïts en tres residències.[1]
Un Seminario mártir notas biográficas e históricas: el Seminario Conciliar de Barcelona durante el período rojo (en castellà). Barcelona: Seminario Conciliar, 1940. OCLC807823122.
IV Campaña pro-seminario 194 : amado diocesano: te pedimos para nuestros dos seminarios ... (en castellà). Barcelona: Obispado de Barcelona, 1943. OCLC1078154658.
Palau i Térmens, Antoni. Estatutos del Seminario Conciliar de la ciudad de Barcelona: bajo la invocación de Nuestra Señora de Monte-Alegre (en castellà). Barcelona: Imprenta de Pablo Riera, 1858. OCLC961223773.
Reig i Casanova, Enric. Reglamento del Seminario Conciliar de Barcelona: Bajo la advocación de Ntra. Sra. de Monte-alegre (en castellà). Barcelona: Eugenio Subirana, 1917. OCLC1043420433.
↑Un Seminario mártir : notas biográficas e históricas, el Seminario Conciliar de Barcelona durante el período rojo (en castellà). Barcelona: Seminario Conciliar, 1940, p. 14.
↑Gil Solés, Daniel «El decret de creació del Seminari Conciliar de Barcelona». Catalunya Cristiana, vol. 46, núm. 2340, 08-09-2024, pàg. 6.
↑Codina y Formosa, Juan B.; Alabart y Sans, Gumersindo. Efemérides para la historia del Seminario Conciliar de Barcelona (en castellà). Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de la Caridad, 1908, p. 23. OCLC892304162.
↑Molet i Petit, Joan. «El Seminari Conciliar de Barcelona i els mètodes de composició arquitectònica del segle XIX». A: Elias Rogent i Barcelona: arquitectura, patrimoni i restauració. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019, p. 105. ISBN 9788491681496.
↑Seminario Conciliar de Barcelona : segunda enseñanza agregada al Instituto Provincial (en castellà). Barcelona: Imprenta de Magriñá, 1878.
↑Martín Hernández, Francisco. Los seminarios españoles : historia y pedadogía (en castellà). Volum I : (1563-1700). Salamanca: Ediciones Sígueme, 1964, p. 37. OCLC892236432.
↑Barcelona, posa't guapa: crònica d'una transformació. Barcelona: Lunwerg Editores, 2003, p. 26. ISBN 847782973X.
