|
Joan Crawford
Lucille Fay Le Sueur, més coneguda com a Joan Crawford (San Antonio, Texas, 23 de març de 1904 - Nova York, 10 de maig de 1977[1]), fou una actriu estatunidenca, considerada com un dels mites del Setè Art. BiografiaProvenia d'una família modesta. El seu pare, Thomas Le Sueur, d'origen francocanadenc, va abandonar la família quan Crawford tenia deu mesos.[2] Després, la seva mare, Anna Bell, d'origen suec, va contreure matrimoni en segones núpcies amb Henry Cassin,[3] empresari de teatre, el que va millorar ostensiblement l'economia i la vida de la petita Lucille. El 1915 ja exercia de cambrera en un hotel de Kansas City (Missouri), compaginant-ho amb els seus estudis a St. Agnes Convent, més tard a la Rockingham School i finalment en el Stephen College de Columbia (Missouri), on va aprendre a ballar; el ball va ser la seva primera vocació, malgrat que va patir un accident que li va afectar les cames. El 1921 va debutar en el cor de la revista de Katherine Emerine, també a Kansas City. El 1925 va guanyar un concurs de dansa que va facilitar el seu llançament com a actriu per la Metro-Goldwyn-Mayer, al principi únicament com a doble de Norma Shearer. La seva primera pel·lícula d'èxit va arribar amb Com les papallones. El seu matrimoni amb Douglas Fairbanks Jr. va impulsar a més la seva carrera. Després de quatre films va canviar el seu nom a Joan Crawford. Durant tota la dècada dels 30 va ser una de les estrelles més populars de la Metro fent en moltes ocasions parella amb Clark Gable i participant en destacats títols com Possessed (1931) de Clarence Brown, Grand Hotel (1932) d'Edmund Goulding, Chained (1934) de Brown o The Women (1939) de George Cukor. Amb Gable compartiria cartell ni més i ni menys que en vuit ocasions. L'última seria en Strange Cargo (1940) de Frank Borzage. A partir de 1944, abandona la Metro i treballa alternativament en diverses productores sense arribar a lligar-se a cap: la Warner Brothers, la Columbia i, al final de la seva carrera, la RKO. Les seves pel·lícules més importants en aquesta etapa van ser A Woman's Face (1941) de Cukor, Per damunt de la sospita (1943) de Richard Thorpe, Mildred Pierce (1945) dirigida per Michael Curtiz, Humoresque (1946) de Jean Negulesco, Possessed (1947) de Curtis Bernhardt i Flamingo Road (1949) de Michael Curtiz. Per la seva actuació a Mildred Pierce rebria l'Oscar a la millor actriu. Joan Crawford es va casar en cinc ocasions. La primera el 1924 amb James Welton, en un casament que només va durar un any, tot i que aquest suposat matrimoni mai no fou esmentat en la vida posterior per Crawford. La segona amb l'actor Douglas Fairbanks, Jr., el 1929 per divorciar-se el maig de 1933. Junts havien protagonitzat Our Modern Maidens (1929). Es va casar en tres ocasions més, amb Franchot Tone, Philip Terry i Alfred Steele, aquest últim president de Pepsi-Cola, qui, en morir, va deixar a Joan com a membre de la junta directiva de l'esmentada empresa.[4] El seu declivi va començar a fer-se més notori en el cinema i es va anar dedicant cada vegada més als negocis. Com a dona madura va tornar a les pantalles per encarnar dones perverses, papers en els quals sempre va estar molt a gust. Pel que fa a la seva carrera cinematogràfica en aquesta dècada, Crawford abandonaria la Warner el 1951 i aconseguiria en una època d'alts i baixos comercials els seus majors èxits amb films de l'estil de The Damned Don't Cry! (1950) de Vincent Sherman, L'abella reina (1955) de Ranald MacDougall, The Best of Everything (1959) de Jean Negulesco i sobretot, Johnny Guitar (1954) dirigida per Nicholas Ray i coprotagonitzada per Sterling Hayden, que va dir sobre Joan recalcant el seu fort caràcter:
Les seves ocupacions empresarials, religioses (es va introduir a l'Església de la Cienciologia als anys setanta) i l'alcoholisme van fer que a poc a poc Joan Crawford s'anés allunyant del cinema. L'últim film destacat de Joan va ser Què se n'ha fet, de Baby Jane? (1962), una gran pel·lícula de Robert Aldrich en la qual apareixia per primera vegada amb una de les seves màximes rivals (es tenien un odi mutu) dins i fora de la pantalla, Bette Davis. És famosa la frase de Bette sobre Joan:
Altres films de l'època van ser El cas de Lucy Harbin (Strait-Jacket, 1964) i Jugant amb la mort (1965), els dos dirigits per William Castle. Després de Trog (1970) de Freddie Francis es va retirar definitivament de la pantalla gran. No va tenir fills propis, però sí adoptats, i van ser molt famoses les acusacions de maltractament psicològic que va denunciar després de la seva mort una d'elles, Christina, a la que Joan no havia deixat res al seu testament, igual com al seu altre fill Christopher.[5] Tampoc no va ser gaire generosa amb els seus altres fills adoptius, als quals va cedir únicament del seu milionari compte 155.000 dòlars a repartir. Joan Crawford va morir d'un infart de miocardi[6] el 10 de maig de 1977 a la ciutat de Nova York. Tenia 73 anys. FilmografiaCinema mut
Cinema sonor
Referències
Bibliografia (en anglès)
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan Crawford |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
