|
Tarragona
La seva ubicació a la riba de la Mediterrània a la Costa Daurada, amb platges d'aigües càlides, així com els seus centres d'esplai i tradició històrica i patrimoni artístic, la converteixen en un centre d'atracció turística important. Fundada al segle iii aC amb el nom de Tàrraco, té un important port de mar i és el centre del Complex Petroquímic de Tarragona, un dels més importants del sud d'Europa.[1] Els romans la feren capital de la província Tarraconense, motiu pel qual encara conserva notables restes arqueològiques d'aquesta època que han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Geografia
 El municipi de Tarragona ocupa un total de 57,9 km². Tot i pertànyer completament a la plana del Camp de Tarragona, el terme tarragoní no és pas excessivament pla, sinó que mostra una forta dicotomia entre les dues parts en què queda dividit pel riu Francolí. El marge dret del riu és un territori gairebé pla i lleugerament ondulat que correspon a la depressió terciària del Camp de Tarragona, recoberta en bona part per materials quaternaris. La banda esquerra del riu, al contrari, presenta un relleu força irregular on s'alternen els turons, els pujols i les petites valls. Es tracta d'una alineació muntanyosa petita, on predominen els materials de l'era secundària, la qual pertany al mateix conjunt orogràfic del bloc del Gaià, situat a la zona nord-est del Camp de Tarragona.[2] En el moment de l'orogènia alpina, quan es van formar la serralada prelitoral i la depressió del Camp, aquesta alineació muntanyosa (que reapareix al cap de Salou) formava petites illes, mentre la depressió era ocupada pel mar terciari. Un cop enretirat aquest, l'alineació ha restat com un seguit de pujols i turons que dominen la plana. La seva alçada arriba a 177 m en el punt culminant. El terme de Tarragona té una longitud aproximada de 14 km de costa, la qual repeteix la dicotomia entre els sectors occidental i oriental, descrita anteriorment.[2]  A la dreta del Francolí s'estén una costa baixa que va des del nucli de Tarragona fins al cap de Salou, formant un petit golf limitat per aquest cap i pels espigons del port tarragoní. La platja d'aquest sector gairebé ha desaparegut a conseqüència de les ampliacions portuàries i de la instal·lació dels pantalans petroliers. A la banda esquerra del Francolí, la costa té una disposició molt irregular, amb alternança de petits sectors de costa alta, la qual coincideix amb els indrets on els turons arriben a la mar, i planes d'al·luvió, que corresponen a les valls que s'intercalen entre els pujols.[2]  Finalment, més enllà del turó de Tamarit s'ha format una petita plana litoral que correspon a la desembocadura del Gaià. L'espai que comprèn la ribera i llera del riu Gaià, entre la línia de ferrocarril fins al mar, està inclòs dins el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). El terreny del territori de la Canonja és quaternari, format per al·luvions provinents de la Conca de Barberà i l'Alt Camp dipositats pel Francolí, però els punts més alts, on hi ha el nucli de la població i l'anomenat Coll Blanc, són formats per terra argilosa i molt compacta, anomenada vulgarment tapassot.[2] El terme ha estat sempre ric en mines i afavorit per la proximitat de rieres, la qual cosa en delimita la configuració bàsica de les terres, majoritàriament de regadiu a la banda de ponent i de secà i garriga a llevant. La vegetació autòctona es compon de màquia de llentiscle i margalló, i el pi blanc és la base de l'escàs bosc que encara hi resta. La major part del territori de Tamarit presenta una estructura semblant a la de la zona llevantina del terme tarragoní, ja que la configuració montuosa iniciada al tossal de Tarragona arriba a la mateixa riba dreta del Gaià. La part del terme situada entre els turons de Costagrossa (100 m) i de Sant Joan (87 m) i la ratlla amb el terme d'Altafulla, és l'horta de Ferran i Tamarit, constituïda per la sedimentació dels materials aportats pel Gaià.[2]   El litoral de Tamarit és una suma de platges i fronts rocosos; se'n destaquen les puntes de la Creueta i de la Mora, la cala del mateix nom, la platja de Tamarit i el penyal de la Roca de Gaià. L'espai de Tamarit-Punta de la Móra comprèn un tram de costa rocosa, amb un important valor biològic Al terme de Tarragona, immediatament a ponent de la ciutat, hi desemboca el riu Francolí, el qual en aquest tram final del seu recorregut porta un cabal molt escàs, que arriba a ser nul durant l'estiu. Això no obstant, com tots els rius mediterranis, té en determinades ocasions grans avingudes, algunes de les quals han produït estralls als conreus situats prop del riu i fins i tot al barri tarragoní del Serrallo.[2] A l'extrem nord del terme, a la zona pertanyent a Tamarit de Mar, hi desemboca el Gaià, que apareix gairebé sec tot l'any a conseqüència de la construcció fa uns anys del pantà de Gaià. El terme és solcat també per diversos torrents, que només porten aigua en èpoques de pluges intenses i persistents. Les aigües subterrànies havien estat força abundants històricament a la riba dreta del Francolí, fet que permetia l'existència d'un sector d'horta, l'anomenada Horta de Tarragona. La sobreexplotació dels aqüífers ha fet baixar molt el nivell freàtic i, en conseqüència, s'ha produït la salinització de molts pous i la no potabilitat de l'aigua.[2] El terme municipal, el més extens i poblat de la comarca, limita al nord amb Constantí, els Pallaresos, el Catllar i la Riera de Gaià, a l'est amb Altafulla, al sud amb el Mediterrani i a l'oest amb Vila-seca, La Canonja i Reus.[2]
Clima Tarragona gaudeix d'un clima mediterrani típic, de tipus Csa segons la classificació de Köppen. La temperatura mitjana anual supera lleugerament els 16 °C i la precipitació amb prou feines arriba als 500 mm. Els hiverns són suaus i els estius, calorosos. Les precipitacions són irregulars, tant dins d'un mateix any com entre diferents anys, si bé s'observa un patró segons el qual l'estació més seca sol ser l'estiu, seguit de l'hivern; i durant la primavera i la tardor se solen registrar la majoria de les precipitacions, especialment en aquest última. La possibilitat de precipitació s'estén durant tot l'any i freqüentment arriba a intensitat elevada o molt elevada, tot i que l'episodi plujós sol durar poc. El caràcter tempestuós de les precipitacions sol ser més alt a l'estiu, seguit de tardor, primavera i hivern, mentre que la precipitació tipus xàfec és més habitual en ordre invers al exposat. La neu no és molt rara, però no sol caure amb suficient intensitat o durada com per cobrir el sòl, la qual cosa la converteix en un fenomen subjectivament percebut com molt més infreqüent del que en realitat és. Els registres de precipitació, disponibles des de finals del segle xviii encara que amb discontinuïtats freqüents i de vegades perllongades, indiquen uns valors extrems compresos entre els 300 i els 700 mm. anuals. La mitjana de dies amb precipitació és de 51 a l'any. Les temperatures presenten una pauta molt més regular i previsible. Les gelades són infreqüents i alguns anys no arriben a registrar-se. Les temperatures màximes en els dies més calorosos de l'any no acostumen a superar massa els 30 °C. Valors inferiors als 3 °C són rars i de molt breu durada. Els valors extrems registrats són: -7,8 °C (1985) i 38 °C (2010). El vent dominant és el Mestral (NO), sec i fred si és de component marcat del nord i més suau, fins i tot gairebé càlid, a mesura que rola a component oest. A l'estiu, sol predominar un règim de brises.
Barris i zones urbanes de Tarragona
La població de Tarragona està xifrada en 138.262 habitants (2023). El terme municipal consisteix en el tradicional de la ciutat, més el de l'antic municipi de Tamarit de Mar (Tamarit, Ferran i Monnars), agregat el 1956. Entre 1964 i 2010 incloïa també l'actual municipi de la Canonja. El terme municipal de Tarragona està compost per 15 entitats de població, que s'anomenen a continuació:[5]
Algunes de les entitats de població esmentades mostren certes peculiaritats:[5]
HistòriaArticle principal: Història de Tarragona Època antigaLes primeres notícies d'habitació a la zona de Tarragona són del segle iii aC, quan hi havia una població ibera, de nom Kesse, que donà nom als cossetans, tribu que habitava el Camp de Tarragona. La localització concreta de Kesse és una qüestió polèmica, ja que hi ha investigadors que consideren que es trobaria propera al port i d'altres que la situen a la part alta. També hi ha experts que identifiquen Kesse amb altres poblacions del Camp de Tarragona, com Valls.
 August hi va passar l'hivern durant la campanya de Cantàbria (27 aC), moment en què la ciutat es va engrandir i va rebre el títol de Colonia Urbs Triumphalis Tarraconensis. Les restes de l'amfiteatre, el circ, les muralles i altres edificis romans es conserven encara, però molt material es va reutilitzar després per la construcció de la ciutat medieval. Prop de la ciutat hi havia l'aqüeducte de Tàrraco, avui de les Ferreres, anomenat popularment Pont del Diable. Al nord-oest hi ha l'anomenada Torre dels Escipions, un sepulcre on no consta que hi fos enterrat cap Escipió. A uns 20 km al nord de la ciutat, prop de Roda de Berà, hi ha l'anomenat arc de Berà, que marcava l'arribada a Tàrraco per la Via Augusta. El Conjunt arqueològic de Tàrraco amb catorze monuments de l'època romana fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000. Tàrraco visigodaDesprés de la caiguda de l'Imperi romà, arribaren els pobles germànics. El rei visigot Euric va saquejar i destruir la ciutat el 480. Així, la majestuosa capital romana esdevindria en poc temps una simple ciutat gairebé despoblada al sud de la nova capital, Barcelona. A poc a poc, la població es recuperà fins a ser una de les metròpolis més importants d'Hispània, però no es va arribar als nivells de l'època romana. Hi fou important la comunitat cristiana, encapçalada per l'Arquebisbe de Tàrraco. El 711 tenia una seca que encunyava moneda per Àkhila II. Tarraquna, entre l'islam i el cristianismeEls invasors àrabs i berbers s'empararen de Tarragona en una data compresa entre el 714 i el 718. Tradicionalment hom creia que la ciutat va ser expugnada violentament i profundament saquejada. Aquesta creença vindria confirmada per la fugida del bisbe Pròsper de Tarragona. Tanmateix no hi ha cap testimoni arqueològic que avali aquesta creença, amb la qual cosa s'admet que, hipotèticament, la conquesta va ser pacífica o escassament violenta. Allò que és clar és que Tarragona (Tarraquna a les fonts musulmanes) amb la seu episcopal vacant i situada en una posició massa extrema dins l'Àndalus, va perdre rellevància com centre urbà. Aquest fet indubtable ha donat lloc a un altre tòpic historiogràfic, el de la ciutat abandonada, fantasmal, immens camp de runes colossals però buida. En cap cas aquest clixé s'adapta a la realitat. La ciutat difícilment va restar mai buida de manera permanent, i és clar que el seu domini va ser objecte de disputa entre moriscs i cristians. Sota Carlemany, Tarragona va ser incorporada segurament de manera efímera, dins l'anomenada Marca Hispànica. La disponibilitat d'una seu episcopal vacant amb dret a la primacia de les Hispaniae, era un estímul per al príncep cristià veí més poderós: el comte de Barcelona, que d'aquesta manera podia reforçar la seva independència envers el rei de França atès que, eclesiàsticament, depenia del bisbat de Narbona. El poder andalusí, de totes maneres, va frustrar diverses vegades la restauració de l'episcopi tarragoní i, per tant, la seva definitiva incorporació a l'òrbita cristiana. El primer intent conegut va ser el 960, sota el comte Borrell II de Barcelona. Durant el segle xi es coneixen diversos intents d'incorporar la ciutat al domini del comte de Barcelona, però la mateixa reiteració dels intents demostra que aquesta apropiació i domini eren, com a màxim, precaris. El 1116, el comte Ramon Berenguer III s'emparà de Tarragona. Aquest cop ja de manera definitiva restaria sota domini cristià, dins l'òrbita feudal del Comtat de Barcelona. Baixa Edat Mitjana: Tarragona feudal L'any 1116 es produí la conquesta cristiana de Tarragona per part de les tropes de Ramon Berenguer III. La seguretat, aconseguida després de la caiguda de les fortaleses andalusines de Tortosa (1148), Lleida (1149) i Siurana (1154), permeté una important expansió econòmica, acompanyada d'un notable creixement demogràfic, aconseguit en part per la naturalització de pobladors provinents, majoritàriament, de la Catalunya Central. De seguida es produïren lluites per dominar la zona entre l'Arquebisbe de Tarragona i el Príncep de Tarragona Robert d'Aguiló. Després d'uns anys de conspiracions i assassinats, els Aguiló foren expulsats. A principis del segle xiii, s'urbanitza la gran plaça del Fòrum romà, i la ciutat continua creixent, esdevenint un important centre de poder a Catalunya. Ràpidament, sorgeixen els primers barris extramurs: El Corral (antic circ romà), dedicat al comerç; la Vilanova, que s'estenia fins al port i era ple de molins, horts i cultius, i l'Horta, que arribava fins al riu Francolí. Era una zona amb cases aïllades amb camps de conreu. El 1321 arriba la relíquia del braç de Santa Tecla, patrona de la ciutat. La tradició en honor de la Santa arribarà fins avui en dia, essent les Festes de Santa Tecla la seva màxima expressió. El maig de 1348 arribaria la Pesta Negra i el consegüent replegament de població cap a l'interior de les muralles. A principis de segle xv, la ciutat es recuperà de la Pesta fins que, durant la Guerra civil catalana, les tropes reials l'assetjaren i la ciutat quedà molt afectada. Època moderna Al llarg dels segles xvi - xvii, la ciutat representà un centre important de poder al sud de Catalunya. En general, el segle xvi va ser una etapa de relativa prosperitat i creixement, sota l'amenaça dels atacs marítims pels otomans i els seus aliats nord-africans, fet que explica la realització d'importants obres de defensa. Foren importants les escaramusses entre tropes reials i franco-catalanes durant la Guerra dels Segadors: com el Setge de Tarragona (1641), les batalles navals de 1641 (primera i segona) i el Setge de Tarragona (1644). El 1645 la ciutat aixecà la coronela de Tarragona, que estigué en actiu fins a la seva dissolució en 1666.[6] Josep de Nebot i Font prengué Tarragona el setembre de 1705.[7] Des de 1708, l'exèrcit anglès va fer de Tarragona la seva principal plaça forta, amb la qual va establir connexió permanent amb l'illa de Menorca. Així, va impulsar un procés de fortificació que va actualitzar bona part de les defenses tarragonines, a més de reformar-ne el port.[8] Després de la signatura del Tractat d'Utrecht la ciutat es lliurà a les forces borbòniques de Felipe Manuel de Bette, el marquès de Lede,[9] el 14 de juliol de 1713 pacíficament i sense resistència, ja que les tropes imperials havien rebut l'ordre d'evacuar la ciutat, però l'expedició austriacista de socors comandada per Rafael Nebot fou derrotada al combat de Torredembarra. El marquès de Lede, sota les ordres del duc de Pòpuli, i en última instància per instigació del mateix Felip V d'Espanya, va dur a terme una política de represàlia dels presoners de guerra catalans, que alhora va servir de propaganda per al poder borbònic.[10] Les noves institucions de govern sorgides de la Nova Planta varen significar una ruptura amb el sistema anterior, més proper a la societat real. La Nova Planta afectà molt negativament el creixement econòmic, especialment per culpa de les restriccions al comerç portuari. Aquesta circumstància, que va afavorir el comerç al Port de Salou, era percebuda com a molt negativa per la societat civil local, la qual va pressionar diverses vegades per a l'aixecament de les restriccions comercials del port, que es considerava amb raó, l'element clau per a la prosperitat econòmica de la ciutat. Finalment, el 1769 (comprovar?), es va permetre l'obertura al comerç internacional. La manca d'instal·lacions portuàries, pel deteriorament i la insuficiència de les existents, explica l'esforç en construir un port nou. Després d'anys de negociacions i d'estudis de viabilitat, finalment es varen iniciar les obres d'un nou port (1790), encomanades a Juan Ruíz de Apodaca. Època contemporània La ciutat es va veure molt afectada per la Guerra del Francès (1808-14). Inicialment se'n beneficià, donat que acollí la seu de la Junta de Catalunya i rebé un considerable flux de refugiats, elements tots plegats que estimularen l'activitat ciutadana. Però el maig-juny de 1811 la ciutat va ser víctima de l'atac francès Setge de Tarragona que culminà amb la seva presa a l'assalt i un sagnant saqueig de tres dies. Sota domini francès, patí un altre setge, molt menys mortífer que el primer i finalment, en ser abandonada pels ocupants (19 d'agost de 1813), va ser parcialment volada, perdent-se per sempre diverses construccions monumentals, com el Castell del Patriarca. La recuperació posterior va ser relativament ràpida, gràcies a una política hàbil de les elits dirigents tarragonines que van gestionar diferents beneficis que li permetessin la reconstrucció i la solvència econòmica futura: reducció de la pressió fiscal (exempció total de contribucions fins a 1826), represa de les obres de construcció del Port modern i l'obtenció de la capitalitat provincial.[11] Al llarg del segle, Tarragona va viure un important procés de creixement demogràfic, canvi econòmic i transformació urbana. L'element essencial d'aquests canvis va ser l'activitat portuària, lligada especialment a l'exportació de vi. El desenvolupament industrial pròpiament dit va ser menor que en altres ciutats catalanes de l'època, però ben present. El nou barri de la Marina o del Port, conegut com la part Baixa,[12] sorgeix a partir de la duana vinculada al port de Tarragona, amb els primers carrers Apodaca, Reial i Smith on s'ubiquen tallers, magatzems i activitats comercials relacionats amb el port i el ferrocarril,[12] va concentrant la major part de les transformacions fins que el 1856 s'aconseguí finalment d'enderrocar la Muralla de Sant Joan i se'n va aprofitar l'espai per bastir un gran eix viari (Rambla Nova, que permeté finalment la unió entre Part Alta i Marina, per primer cop des de l'època romana, amb l'Eixample de Tarragona. La Segona República Espanyola i la Guerra civil espanyola marcaren una època força convulsa per Tarragona, sent bombardejada el 5 de novembre de 1938 per l'aviació del bàndol nacional.[13] Durant la postguerra, es va acollir una gran quantitat d'emigrants procedents d'Aragó i Andalusia, d'entre altres regions. Tarragona actualLa capital ha anat creixent a mesura que han anat passant els anys, sense perdre la històrica rivalitat amb la ciutat de Reus, i això ha fet que s'hagin destinat grans quantitats de diners pel Port de Tarragona, un dels més importants del Mediterrani occidental, actualment un pol d'atracció del tarragonins. La creixent modernització de la ciutat, juntament amb l'evolució demogràfica que ha patit Catalunya en els últims anys, han fet que la ciutat disposi d'importants vies de comunicació amb l'exterior, com el Port, l'Estació de Tren (molt a prop del Barri del Serrallo), el Corredor del Mediterrani, la proximitat amb l'Aeroport de Reus i les carreteres que porten a València i a Barcelona. A més, i en part gràcies als propers pols turístics de Salou, Cambrils, La Pineda (Vila-seca), Tamarit, Altafulla, PortAventura i als futurs BCN World i FerrariLand, i al fet de tenir importants vestigis culturals i històrics, es calcula que la ciutat rep, en les èpoques de temporada alta, més de 2 milions de visitants. Actualment, la ciutat disposa del Diari de Tarragona, i de diverses emissions de televisió i ràdio. El 2018 la ciutat va acollir els XVIII Jocs Mediterranis, un any més tard del previst, per culpa de la desorganització i el manca de finances, derivada del retard en la formació del govern de l'Estat que han fet impossible acabar les infraestructures necessàries a temps.[14] L'èxit de l'esdeveniment va ser mitigat.[15] DemografiaTarragona ha patit grans etapes de població al llarg dels seus més de dos mil anys d'història. La Kesse preromana es va convertir en una important capital provincial dins de l'Imperi i en centre de poder considerable. Amb la invasió visigoda la ciutat s'anà despoblant per l'efecte de l'emigració al camp, indret més segur en els períodes d'inestabilitat política del regne visigot. Durant el període d'Al-Àndalus la ciutat restà despoblada fins a la seva conquesta als sarraïns gràcies a Robert d'Aguiló, que en recompensa fou nomenat Príncep de la ciutat de per vida. El mateix Robert s'encarregà de la repoblació de la zona, que posteriorment es veieren reforçades per la tasca dels arquebisbes. Durant el període cristià s'anà expandint, però la seva població minvà repetidament en alguns períodes concrets a causa de la seva importància tant estratègica com política, que la feren un objectiu a conquerir en diversos conflictes bèl·lics que transcorregueren a la zona. No fou fins passada la Guerra del Francès, quan en recompensa per les pèrdues sofertes en el setge del 1811 es donà a Tarragona la capitalitat de la Província de Tarragona i des de llavors la població de la ciutat ha seguit una dinàmica de creixement sostinguda (amb l'excepció de la pèrdua d'habitants arran de la independència de La Canonja), en part gràcies a la instal·lació durant mitjans del segle xx de les indústries químiques als voltants de la ciutat. L'Ajuntament de Tarragona inicià la publicació de dades obertes del seu cens municipal recollides a partir de l'any 2000. Segons el padró municipal de la ciutat l'any 2023 hi havien 138.262 habitants.[16]
En el cens del 1857 incorpora Monnars, Boella, Ferran, Masricard i Torell; el 1950, Tamarit de Mar; el 1965, la Canonja, fins que el 2010 La Canonja conjuntament amb Masricard recuperen la seva plena municipalitat. Política i governComposició de la Corporació MunicipalEl Ple de l'Ajuntament està format per 27 consellers. En les eleccions municipals de 26 de maig de 2019 en foren 7 del Partit dels Socialistes de Catalunya-Candidatura de Progrés (PSC-CP), 7 d'Esquerra Republicana de Catalunya-Moviment d'Esquerres-Acord Municipal (ERC-MES-AM), 4 de Ciutadans - Partit de la Ciutadania (Cs), 3 de Junts per Tarragona (Junts), 2 de En Comú Podem Tarragona-En Comú Guanyem (ECP-TGN-ECG), 2 de Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa Municipalista (CUP-AMunt) i 2 de Partit Popular (PP).
Alcaldia i govern  Després de 12 anys de governs liderats pel socialista Josep Fèlix Ballesteros es posa fi amb les eleccions del 2019 i es forma, en un executiu en minoria inicialment format per ERC i En Comú Podem, un nou equip de govern sent-ne el batlle Pau Ricomà i Vallhonrat i amb Carla Aguilar Cunill com a primera tinent d'alcalde. A favor de la investidura de l'alcalde republicà van votar els grups de ERC, En Comú Podem, Junts per Tarragona i la CUP, tot i que, aquests dos últims, inicialment no van entrar a formar part del govern municipal.[22] El 2021 es produeix una crisi en la governabilitat del consistori que provoca la sortida d'En Comú Podem i de Carla Aguilar com a primera tinent d'alcalde. Però quedant-se dins Hermán Pinedo Sánchez que abandona la formació ecosocialista, i es convertí en regidor no-adscrit, alhora que mantingué diverses conselleries (Patrimoni, Joventut i Cooperació) però no com a setè tinent d'alcalde. Aquests canvis estigueren relacionats amb l'entrada dins de l'equip de govern de cinc regidors nous, tres de Junts i dos de la CUP. La nova regidora de Seguretat Ciutadana de "Junts per Tarragona", Cristina Guzman Roset, fou designada com a segona tinent d'alcalde.[23][24][25] Les dependències principals del consistori i el seu edifici més emblemàtic es troben a la Plaça de la Font, a la Part Alta de la ciutat.
Conselleries 2019-2021[28]
Conselleries 2021-2023 [29]
Llocs d'interès 
MuseusHi ha diversos espais museístics a Tarragona:
Cultura i tradicionsEls castellsLa tradició castellera de Tarragona està molt arrelada des d'antic, fins al punt que, fent un símil amb la capitalitat de la província, s'anomena Tarragona "la Capital dels castells".[37] És per això que cada dos anys és la seu del concurs de castells.  Castellers vallencs i tarragoninsDes de fa més de dos-cents anys, els castells han format una part molt important de les celebracions de la ciutat, especialment de les Festes de Santa Tecla de Tarragona. Durant tot el segle xix, amb molt escasses absències provocades per epidèmies o guerres, els castellers omplien els carrers de la ciutat els dies de festa amb les seves cercaviles i actuacions. Els castells van viure una primera època d'or i Tarragona va ser la plaça privilegiada que va veure les millors actuacions de les colles de Xiquets de Valls. L'any 1881, per exemple, van aixecar el 4 de 9 sense folre i possiblement també el 3 de 9 sense folre. Els aficionats castellers tarragonins col·laboraven activament amb les colles vallenques i també van actuar amb colla pròpia entre els anys 1885 i 1897, sota el nom de Xiquets de Tarragona-Colla de la Mercè. Els primers anys del segle xx van ser temps difícils per als castells. Desapareguda la colla de la Mercè, els castellers vallencs van continuar actuant a les festes tarragonines però molt lluny d'assolir les grans construccions dels anys anteriors. Colla Vella i Nova dels Xiquets de TarragonaL'any 1926 els aficionats locals van crear la colla dels Xiquets de Tarragona i des d'aleshores la ciutat ha comptat sempre amb colla pròpia. Al Vendrell sorgien els Nens del Vendrell i començava així el que s'ha anomenat com Renaixença castellera. Es creen noves colles i s'estenen les actuacions on es tornen a veure castells de vuit. A Tarragona apareix la Colla Nova (1932-34) mentre l'altra colla local va prendre el nom de Colla Vella. Les dues colles van rivalitzar especialment als concursos de castells de 1932 i de 1933 que es convoquen per primer cop a Tarragona. La sublevació militar del 1936 va estroncar tot aquell procés de recuperació i després de la guerra les colles de castells van reprendre la seva activitat amb gran  dificultat. Els castellers tarragonins es van agrupar en una sola colla que va adoptar el nom de Xiquets de Tarragona. Els anys 50 la ciutat va tornar a organitzar el concurs de castells i el 1951 es crea la Colla Nova dels Xiquets de Sant Magí que va revifar la rivalitat local. Els anys seixanta van ser de gran rivalitat entre les colles vallenques (la Vella i la Muixerra) i els Nens del Vendrell. Mentre les colles tarragonines estaven estancades en els castells de set, amb pocs efectius i poques actuacions. En la diada de Santa Tecla del 1965, per primera vegada, les dues colles van caminar el pilar de 4 des del Pla de la Seu fins a la plaça de la Font.[38] L'any 1970, per decisió municipal, es van unificar en l'actual Colla de Castellers Xiquets de Tarragona, mentre que l'any 1979, veient la poca volada que la colla tenia, un grup de castellers s'escindí de la colla i, conjuntament amb antics castellers de la Colla Nova de Sant Magí que havien deixat l'activitat arran de la fusió, creà la Colla Jove Xiquets de Tarragona, que contribuí molt a la revifalla de la qualitat castellera gràcies a la rivalitat entre les dues colles. A més, l'any 1988 es fundà la colla dels Xiquets del Serrallo i el 1990, la més jove, la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau. Actualment doncs, i per ordre d'aparició, la ciutat té el plaer de ser la seu de quatre colles.
Actes culturals a la ciutat i institucionsDes de l'any 1989 a Tarragona se celebra Tàrraco Viva, un festival cultural internacional que està dedicat especialment a la divulgació històrica d'època romana.[40] Tarragona va presentar una candidatura que va ser desestimada per esdevenir capital cultural europea el 2016. Sí que va ser elegida, però, com a seu dels Jocs del Mediterrani de 2017.[41]  Tarragona fou també la Capital de la Cultura Catalana el 2012.[42] La ciutat compta amb dos teatres que realitzen programacions contínues al llarg de l'any, com la Mostra de teatre jove'[43] i obres de teatre regulars, a més d'utilitzar-se per a cerimònies i, en alguns casos, com a emplaçaments per fer mítings i conferències: El teatre Metropol i el Teatre Tarragona,[44] aquest últim de recent reinauguració. La Biblioteca de la ciutat, la Biblioteca Pública de Tarragona és una biblioteca de titularitat estatal, creada el 1843[45] i que està situada al carrer Gasòmetre. A la biblioteca s'hi ofereixen diverses activitats culturals i s'hi guarden registres de la ciutat. El principal institut de secundària de la ciutat és l'Institut Antoni de Martí i Franquès, dedicat al científic tarragoní Antoni de Martí i Franquès. Concretament, fou fundat el 1845. Universitat Rovira i VirgiliLa Universitat Rovira i Virgili és la institució educativa de màxim nivell a la ciutat. Es va crear el 1991 a partir dels centres existents a Reus i Tarragona dependents de la Universitat de Barcelona i significà la recuperació dels estudis universitaris a Tarragona d'ençà del segle xvi. Les instal·lacions de la universitat a Tarragona es troben disperses en dos campus: el Campus Catalunya (al centre de la ciutat) i el Campus Sescelades (proper al barri de Sant Pere i Sant Pau). El rectorat està situat a l'edifici de l'antic escorxador municipal. Porta el nom de Rovira i Virgili, en honor del fill il·lustre de la ciutat.  Festes tradicionals i esdeveniments singularsAltres celebracions rellevants de la ciutat:[46]
Altres festes de diferents zones de la ciutat
SímbolsTarragona no té ni bandera ni escut oficialitzats per la Generalitat. Malgrat això, l'Ajuntament de la ciutat empra la mateixa bandera i escut des del segle xiv. Hi ha propostes alternatives per part de la Societat Catalana de Genealogia, que varien del disseny històric.
Personalitats lligades a Tarragona
EsportsEl Club Gimnàstic de Tarragona és l'entitat poliesportiva més important de la ciutat. Es va fundar l'any 1886, però fins al 1914 no va tenir una secció de futbol. El primer equip de futbol masculí del Nàstic ha militat 4 temporades a primera divisió: 1947/1948, 1948/49, 1949/50 i 2006/07. Actualment milita a la Segona divisió B de la Lliga espanyola, després del descens sofert la temporada 2018/19. El seu president és Josep Maria Andreu i disputa els seus partits al Nou Estadi, de propietat municipal i amb un aforament de 14.500 espectadors. El Futbol Club Tàrraco és un Club Esportiu de futbol d'Accionariat Popular de Tarragona. En bàsquet, el primer equip de la ciutat és el Club Bàsquet Tarragona (CBT), que competeix a la lliga LEB. Altres equips de la ciutat, són per exemple l'Associació Deportiva de Torreforta (ADT) i TGN Bàsquet Club. El Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau, fundat el 1982, competeix en la divisió d'honor de la Superlliga de Voleibol masculina. El Club Natació Tarraco, fundat l'any 1963, és una altra entitat esportiva important a la ciutat, que compta amb uns 3.200 socis, 200 dels quals federats en natació i waterpolo. El Reial Club Nàutic de Tarragona, fundat el 1878, té seccions de Vela, Rem, Motonàutica, Pesca… El Club Atletisme Tarragona, fundat el 1990, és el primer club d'atletisme de la província i compta amb atletes que han competit a nivell estatal i internacional. El club, format per només un centenar de socis, aspira a tornar a la Primera Divisió de la Lliga Catalana de Clubs d'Atletisme. El Club de Rugby Tarragona és un club de rugbi de la ciutat fundat el 1986. Els colors morat i negre de l'equipament es van triar com a homenatge a la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona.[49] Els equips sèniors han disputat només la Primera i la Segona Divisió Catalana.[50] Puntualment, han jugat altres trofeus, com el de Quatre Barres, que el 2007 els va dur per primer cop a jugar fora de Catalunya.[51] La temporada 2009 va crear un equip de rugbi a 13 que participa en el Campionat de Catalunya de Rugby Lliga.[52] L'any 2011 va celebrar el seu 25è aniversari amb diverses activitats.[53] Tarragona fou seu dels jocs juvenils Europeus del 2010 i serà seu dels Jocs del Mediterrani de 2018. AgermanamentsTarragona està agermanada amb les següents poblacions:
A més, a causa dels Jocs del Mediterrani, l'alcalde de Tànger, al Marroc, va venir a la ciutat per veure'n les instal·lacions. Com que durant la candidatura de Tarragona, la ciutat nord-africana va ajudar-la molt, l'alcalde marroquí va demanar al de Tarragona que recolzés la candidatura de Tànger per als Jocs del Mediterrani de 2021. L'alcalde Josep Fèlix Ballesteros s'hi va avenir, i proposà alguna mena de vincle que unís les dues capitals, fos culturalment, esportivament o d'alguna altra forma. És possible que, en un futur, la ciutat de Tarragona s'agermani amb Tànger.[54] Vistes de la ciutat   
Referències
Vegeu també
Enllaços externs
Information related to Tarragona |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.jpg)
